Exposició 'Les Màscares del carnaval de 1936'

LES MÀSCARES DE 1936 QUE VAN QUEDAR PER VENDRE

Són màscares de Carnaval que van quedar als prestatges fa quasi noranta anys per un motiu terminant: va esclatar la Guerra. Durant el conflicte ningú no estava per festes i un cop acabada els carnavals foren prohibits... Per tant, aquestes màscares o carotes, com vulgueu anomenar-les, ja no es pogueren vendre i van quedar arraconades. No han vist la llum des del febrer de 1936 fins ara que són exposades com a interès històric.

Són carotes de cartró, molt populars a principis de segle, obres fetes a mà per artesans que buscaven simplement que la gent gaudís del Carnestoltes, sense pretendre el refinament delicat de les venecianes. Màscares inquietants i grotesques, que ens porten a un temps commovedor, amarg... fins i tot sembla que es queixen. Mostren una gestualitat desconcertant, la seva fesomia ens és quimèrica i llunàtica.

Tapar-se la cara amb una màscara durant el Carnaval és una tradició que té l'origen a Venècia amb el propòsit d'esbargir-se i revocar durant uns dies les diferències socials i de gènere, fet que afavoria la transgressió de les normes que regien aquella societat. La història ens diu que el primer carnaval fou autoritzat l'any 1296 pel dux, la màxima autoritat de la República de Venècia.

En l'antiga societat, força influenciada per la religió, el temps de carnaval o carnestoltes - com es diu en molts indrets de casa nostra - oferia permissivitats que induïen els vilatans a "incitar els seus instints lúdics i carnals que no predisposen a la penitència ni a la serietat litúrgica de la Quaresma". Històricament a les Terres de Ponent han destacat diversos carnavals, cada un amb característiques pròpies, com el de Solsona, amb la penjada del ruc.

Sorprèn el bon estat de conservació de les carotes, els colors no han perdut intensitat ni tampoc han perdut carisma les expressions pertorbadores, exagerades i burlaneres.

Certament, les màscares ens han arribat poc afectades pel pas dels dies. Solament ha calgut treure-hi la pols, ja que estaven ben guardades en capses de cartró. Als més coneixedors d'aquesta època algunes fesomies els poden recordar, amb un indiscutible sarcasme, determinats personatges de principis dels anys 30.

Sembla un miratge de testimonis d'homes i dones que van morir amb el desig de gaudir d'un dia de festa, de vida, i ara, noranta anys després, traspuen l'amargor del temps que van viure.

Cap no espera un comprador